Gallecs IV

S’acosta la realitat de la vida. Els temps de grandesa, els temps dels súper herois, els temps d’acumular riquesa amb facilitat, els temps de veure que tot era inesgotable i es podia fer tot allò que ens vingués de gust, s’han acabat.

Ha començat una nova era, un nou cicle que la història s’encarrega d’assenyalar. Però, amb l’agreujant que aquesta vegada hem escalat molt amunt i sense seguretat, i per tant la caiguda ha estat més forta i de pitjors conseqüències. L’egoisme, l’afany d’amuntegar riquesa pensant que contribuïa a un benestar permanent, ha esta l’error més gran que ha comés l’humanitat.

Qui ha patit les conseqüències? La de sempre: la mare Terra, que ha estat saquejada, maltractada i esgotada dels recursos que ens ha donat des d’un principi per poder viure sense preocupacions. Però, l‘ésser humà està cec i no veu o no vol veure la realitat. Malgrat que pensem que sí, que ho veu tot, però hi ha altres coses que els interessa més. Moltes reunions, moltes paraules, bones intencions, però ningú no s’atreveix a donar un pas endavant. Els interessos econòmics són primer de tot. Aquests són més importants que tot el que la terra ens ha donat.

Abans parlaven de la sostenibilitat, ara hem de parlar de decreixement. No n’hi ha prou d’equilibrar el mal i el bé. Ara és més gran el mal que li fem a la Terra que no pas el bé, i això ens condueix a un final preocupant. Seria molt llarga, inacabable, la llista que podríem redactar de les insensateses i aberracions que cometem diàriament en perjudici de la nostra salut. Perquè, tot el mal que fem al planeta ho fem contra nosaltres mateixos. Com podem ser d’intel·ligència tan limitada! No veiem que demà també hem de viure i que a darrera venen generacions que voldran un planeta on poder viure dignament.

Diuen que l’home ve del mono, però jo diria que és a l’inrevés. El mono ve de l’home i ens ha deixat per a nosaltres tot allò que mai li ha interessat: la misèria mental que ens porta a la situació precària en que vivim. Ells s’han quedat amb la part bona: saber viure i ser feliços amb el que la Terra els ha donat. Nosaltres hem agafat la pitjor part: el menyspreu al que ens donen, i canviar-lo per el que la nostra curta intel·ligència ens ha dictat: egoisme i desamor.

Aquest contingut global ho podríem traslladar a casa nostra, a cadascú de nosaltres. Ens comportem com la mare Terra ens ha dictat? No cal ser savi ni tan sols tenir gaires estudis per saber que el camí que hem agafat no és el correcte. Hem agafat el camí contrari: l’egoisme i el desamor. Aquestes dues paraules ho diuen tot del que som les persones. L’egoisme és el pitjor pecat que la naturalesa humana ha triat. És incompatible amb qualsevol virtut. El desamor és parent de l’egoisme. No l’importa res del que ens envolta com no sigui en benefici personal.

Tenim el vici de culpar de tots els mals als que dominen el món amb les seves riqueses, però no ens aturem ni un moment a pensar amb la nostra conducta. Si no­saltres estiméssim la Terra i féssim els nostres deures cada dia, res podrien fer aquells que amb el seu poder la martiritzen sense escrúpols. Gallecs és bona mostra. Hi ha persones pagades que es dediquen a recollir deixalles en punts determinats i altres que ho fan de manera altruista però, tot i així, existeixen indrets on s’amuntega la merda com si fos un abocador. Si no ho fem entre tots anem al caos, fabriquem en pocs anys la nostra tomba.

Hem de saber que Catalunya i Espanya han consumit els recursos propis de tot l’any. La resta han de venir de fora. Fa uns anys, els recursos duraven fins a l’octubre.

Lluis Ansó, veí de Gallecs